Llei d'igualtat...el malefici continua
L'any 2007 el parlament espanyol va aprovar la Llei per la igualtat efectiva entre homes i dones.
Al preàmbul de la llei és defineix com “A estos efectos, la Ley establece principios de actuación de los Poderes Públicos, regula derechos y deberes de las personas físicas y jurídicas, tanto públicas como privadas, y prevé medidas destinadas a eliminar y corregir en los sectores público y privado, toda forma de discriminación por razón de sexo “
Aquesta llei pretén assegurar, d'una manera transversal, ( abarca àmbits que van des de la negociació col·lectiva, a drets de les integrants de les forces armades espanyoles, funcionàries, paritats en llistes electorals ...) el que haurien de ser fets espontanis en la jurisdicció espanyola.
Des de gran part dels moviments socials i sectors feministes radicals, s'ha criticat aquesta llei per ser un pedaç davant una discriminació social que a l'estat espanyol es materialitza amb 150 assassinats de mitjana anuals a mans de parelles o ex-parelles, situacions laborals irregulars, exclusivitat de la cura de la vida.
Aquesta crítica es visualitza sobretot en els “beneficis” de la flexibilitat laboral i les facilitats per a conciliació laboral que li donen a la dona. Amb aquests drets i aquestes facilitats, el que està fent és donar per suposat que la dona és la legitima persona que té la obligació a la cura de les persones, ja siguin nens, nenes, o persones majors, i que l'empresa i la feina no li dónen el temps suficient per a fer-ho.
Amb aquesta legislació, alhora està propiciant i perpetuant el nou model de dona del s.XXI, bona esposa i mare ( ara també gràcies a les facilitats per a la conciliació), bona treballadora a casa i externa a la llar, i amb un aspecte modern i juvenil.
Per unaltra banda cal destacar unaltre punt polèmic de la llei. La quota obligada de dones en determintats llocs rellevants com ara llistes electorals ( la forma més explícita de discriminació positiva) genera un sentiment social negatiu de favoritisme cap a les dones.
Aquesta segona crítica també ha estat adoptada per sectors conservadors, fet que és normal, ja que utilitzen qualsevol propaganda política amb cert suport social per a retallar en drets i llibertats.
El que és curios és aquesta crítica per part dels moviments socials.
Així en l'àmbit de polítiques socialdemòcrates, considerades no aptes per gran part d'aquests moviments, les crítiques esdevenen per la insuficiencia del cubriment o la pèssima qualitat dels servies públics. A títol d'exemple els moviment socials no implantarien un sistema de beques com el de l'actual estat espanyol, però malgrat no els agradi no demanen que el treguin ni afirmen fal·làcies com “ els pobres, pel fet de ser pobres no han de rebre més subsidis que els rics”, és a dir que s'accepta la discrimnació positiva de l'oprimir “pobre” com a vàl·lida. En canvi quan aquest àmbit és el de gènere, surgeixen més crítiques vers la discriminació positiva per ser dona. I és evident que qualsevol individu rupturista amb el sistema patriarcal no accepta les postures del PSOE en matèria de gènere com a vàl·lides, perquè creu en unaltre model de relacions personals, que cal cultivar des de l'educació, però, igual que podria passar amb el sistema de beques, no demana que es suprimeixi per a retrocedir a la situació anterior, sinó que cal suprimir la reforma quan s'avanci cap a la ruptura.
En el temà sexe-genere, dins els moviments socials existeix un tabú i un fre a revolucionar en aquest tema.
Un altre exemple d'aquesta última afirmació, és la dicotomia sexe-gènere i els enfrontaments que comporta entre organitzacions i moviments socials, tot estigmatitzant qui “innova” i aposta per noves teories revolucionàires. Entrant altre cop en comparacions, qui innova en mètodes econòmics, ecològics, o d'acció reivindicativa no és tractat com a extremista, ni com a irracional, mentre que aquests adjectius han sigut aplicats a molts defensors de la teoria Queer.
Concluint, podem entendre que aquesta llei ha sigut positiva a nivell pragmàticsper a moltes dones “corrents”, si és que es compleix i els drets que propugnen s'exceceixen.
Alhora ha resultat dolenta per al moviment feminista i antipatriarcal. En primer lloc ha generat una ruptura interna sobre la valoració d'aquesta llei, i en segon lloc ha provocat un abisme entre activistes i dones no implicades, ja que veuen que es reclamen coses que ja els assegura una llei ( igual que va passar amb la llei sobre els matrimonis homosexuals).
Altra vegada el poder establert ha agafat part de les demandes dels moviments socials i les ha legislat, per a deslegitimar-los posteriorment.
Al preàmbul de la llei és defineix com “A estos efectos, la Ley establece principios de actuación de los Poderes Públicos, regula derechos y deberes de las personas físicas y jurídicas, tanto públicas como privadas, y prevé medidas destinadas a eliminar y corregir en los sectores público y privado, toda forma de discriminación por razón de sexo “
Aquesta llei pretén assegurar, d'una manera transversal, ( abarca àmbits que van des de la negociació col·lectiva, a drets de les integrants de les forces armades espanyoles, funcionàries, paritats en llistes electorals ...) el que haurien de ser fets espontanis en la jurisdicció espanyola.
Des de gran part dels moviments socials i sectors feministes radicals, s'ha criticat aquesta llei per ser un pedaç davant una discriminació social que a l'estat espanyol es materialitza amb 150 assassinats de mitjana anuals a mans de parelles o ex-parelles, situacions laborals irregulars, exclusivitat de la cura de la vida.
Aquesta crítica es visualitza sobretot en els “beneficis” de la flexibilitat laboral i les facilitats per a conciliació laboral que li donen a la dona. Amb aquests drets i aquestes facilitats, el que està fent és donar per suposat que la dona és la legitima persona que té la obligació a la cura de les persones, ja siguin nens, nenes, o persones majors, i que l'empresa i la feina no li dónen el temps suficient per a fer-ho.
Amb aquesta legislació, alhora està propiciant i perpetuant el nou model de dona del s.XXI, bona esposa i mare ( ara també gràcies a les facilitats per a la conciliació), bona treballadora a casa i externa a la llar, i amb un aspecte modern i juvenil.
Per unaltra banda cal destacar unaltre punt polèmic de la llei. La quota obligada de dones en determintats llocs rellevants com ara llistes electorals ( la forma més explícita de discriminació positiva) genera un sentiment social negatiu de favoritisme cap a les dones.
Aquesta segona crítica també ha estat adoptada per sectors conservadors, fet que és normal, ja que utilitzen qualsevol propaganda política amb cert suport social per a retallar en drets i llibertats.
El que és curios és aquesta crítica per part dels moviments socials.
Així en l'àmbit de polítiques socialdemòcrates, considerades no aptes per gran part d'aquests moviments, les crítiques esdevenen per la insuficiencia del cubriment o la pèssima qualitat dels servies públics. A títol d'exemple els moviment socials no implantarien un sistema de beques com el de l'actual estat espanyol, però malgrat no els agradi no demanen que el treguin ni afirmen fal·làcies com “ els pobres, pel fet de ser pobres no han de rebre més subsidis que els rics”, és a dir que s'accepta la discrimnació positiva de l'oprimir “pobre” com a vàl·lida. En canvi quan aquest àmbit és el de gènere, surgeixen més crítiques vers la discriminació positiva per ser dona. I és evident que qualsevol individu rupturista amb el sistema patriarcal no accepta les postures del PSOE en matèria de gènere com a vàl·lides, perquè creu en unaltre model de relacions personals, que cal cultivar des de l'educació, però, igual que podria passar amb el sistema de beques, no demana que es suprimeixi per a retrocedir a la situació anterior, sinó que cal suprimir la reforma quan s'avanci cap a la ruptura.
En el temà sexe-genere, dins els moviments socials existeix un tabú i un fre a revolucionar en aquest tema.
Un altre exemple d'aquesta última afirmació, és la dicotomia sexe-gènere i els enfrontaments que comporta entre organitzacions i moviments socials, tot estigmatitzant qui “innova” i aposta per noves teories revolucionàires. Entrant altre cop en comparacions, qui innova en mètodes econòmics, ecològics, o d'acció reivindicativa no és tractat com a extremista, ni com a irracional, mentre que aquests adjectius han sigut aplicats a molts defensors de la teoria Queer.
Concluint, podem entendre que aquesta llei ha sigut positiva a nivell pragmàticsper a moltes dones “corrents”, si és que es compleix i els drets que propugnen s'exceceixen.
Alhora ha resultat dolenta per al moviment feminista i antipatriarcal. En primer lloc ha generat una ruptura interna sobre la valoració d'aquesta llei, i en segon lloc ha provocat un abisme entre activistes i dones no implicades, ja que veuen que es reclamen coses que ja els assegura una llei ( igual que va passar amb la llei sobre els matrimonis homosexuals).
Altra vegada el poder establert ha agafat part de les demandes dels moviments socials i les ha legislat, per a deslegitimar-los posteriorment.
Comentaris
En el cas dels drets de les dones, igualment, es pretén aprofundir en unes polítiques de conciliació que perpetuen la submissió de la dona, quant el camí hauria de ser el de la corresponsabilitat, amb tot el que això comporta.
En tot cas, discrepo amb tu amb el cas de les llistes paritàries, no perquè no vulgui que les dones governin (si fos així, estic convençut que el món aniria molt millor) ni perquè cregui que és una mesura limitada, sinó perquè més aviat la veig errònia. I no em val la comparació amb la discriminació cap al pobre vers el ric, perquè en aquest cas estem parlant de dos subjectes teòricament iguals quant a fisiologia, però que el nivell d'ingressos i de poder els separa. En el cas de l'home i la dona, si bé la societat i el patriarcat accentuen i sotmeten la dona, jo no veig tan clar que fisiològicament siguin iguals i, per tant, cal diferenciar quines diferències vénen de naixement i quines són imposades a posteriori. Així, s'argumenta la necessitat de les llistes paritàries perquè, en teoria, les dones no entren en política perquè:
a) no tenen temps, a causa de la seva doble o triple jornada laboral;
b) és una esfera històricament masculinitzada, on els referents són tot homes, el que allunya les dones de participar-hi.
El que vull discutir és que realment les dones no participin en política (o hi participin menys) a causa d'aquests dos motius. Per salvar el primer punt, em centraré a parlar de les organitzacions juvenils, on les tasques de la llar no són tan pesades i, per tant, no són excusa. I, fins i tot en aquestes, la preeminència masculina és molt elevada, el que em deixa el terreny lliure per centrar-me en el segon punt.
Com ja deus haver vist, jo m'identifico força més amb el feminisme de la diferència que en el de la igualtat. Sóc profundament positivista i cada vegada surten més estudis que demostren que els caràcters innats i les percepcions directes de les dones (és a dir, la seva herència genètica) són sensiblement diferents als dels homes, a causa de segles de tasques no equivalents (sobretot quan érem homínids), el que ha derivat també en gustos i preferències diferents. Si bé és cert que moltes d'elles són imposades pel patriarcat (i no afecten a la totalitat del gènere, sinó que és estadístic), no és necessàriament a causa de l'assimilació amb allò que es percep com a propi d'un o altre gènere, ni canviant aquesta percepció que es corregiria, perquè ja entrem en questions genètiques.
(segueix en el següent comentari)
Per posar-te un exemple, segons diversos estudis de la meva carrera, 2/3 dels estudiants de periodisme són dones, mentre que només 1/3 dels professionals del periodisme que apareixen físicament o firmant notícies són dones. Això em fa treure dues conclusions:
a) les dones són terriblement discriminades en el món del periodisme i cal fer-hi alguna cosa;
b) el periodisme, a simple vista, és un terreny masculinitzat, però, tot i això, les dones senten un impuls innat (no socialment imposat) per participar-hi.
Per la meva argumentació, voldria centrar-me en el segon punt, per fer veure que no sempre el fet que es vegin més dones o homes en una professió fa que hi vulgui participar més gent de cada gènere. En aquest sentit, com molts estudis demostren, les dones tenen més facilitat per les ciències socials, mentre els homes les tenen per les ciències pures i això es tradueix en el nombre d'homes i dones que estudien aquestes carreres. Imposant quotes a cada professió canviaríem aquesta tendència?
Així, doncs, no veig molt clar que amb la paritat de gènere obligada s'incentivi la participació femenina en política i, per contra, s'alimenta la sensació de la dona com a "florero", no es garanteix la meritocràcia per accedir a llocs de representació i es dificulta enormement la confecció de llistes electorals, sobretot en pobles petits, on les poques dones que militen a algun lloc no volen ni sentir a parlar de formar-hi part.
Això no vol dir que no cregui que hi ha discriminació a l'hora de confeccionar llistes i que generalment els homes, pel seu caràcter més agressiu, tenen més facilitats per imposar-s'hi. Però per salvar això potser hauria estat més comprensible imposar llistes electorals on es respectés el percentatge de dones i homes militants en el partit, així com en la seva repartició al llarg de les llistes (si en una localitat el 40% de militants del partit són dones, això s'hauria de veure reflectit en les llistes, així com si ho són un 70% o un 90%...).
Bufff, quin rotllo que he fotut! :-S
Però no vull deixar de comentar tampoc la suposada crítica exagerada cap a les teories revolucionàries anti-patriarcals, sense entrar a defensar-ne una o altra.
Quant a això, només vull dir que crec que moltes vegades s'ha discreptat en aquest sentit perquè el feminisme ha estat un concepte que ha costat molt de fer entendre a la societat i, per tant, un cop s'ha fet acceptar, s'ha generalitzat i s'ha trobat en camí d'esdevenir majoritari... han començat a néixer altres teories, com l'antipatriarcal, la queer, etc. que haguessin estat positives si s'haguessin quedat en el pla teòric, però que, en disputar el terreny al feminisme clàssic (ni que sigui en termes nominals) ha allunyat aquesta reivindicació del gruix de la població no polititzada i l'ha tornat a recloure en sectors molt concrets. És a dir, que crec que el drama ha estat que s'ha percebut aquestes teories com a contradictòries i no com a complementàries d'un feminisme que anava guanyant terreny progressivament en el conjunt de la societat.
I bé, em sembla que amb això ja ho puc deixar! Perdona'm per la parrafada! ;P
En la teva argumentació hi vaig un problema, i suposo que en el fons una discrepància. Moltes vegades sóc recriminada per altres feministes per afirmar que hi ha diferències entre homes i dones. I ho segueixo afirmant sense cap mena de problema.
El que passa es que jo no m'atreveixo pas a afirmar què és innat i biològic i que és adquirit. Són massa anys de discriminació expressa i per tant penso que la informació que pot tenir l'esser humà respecte això és molt limitat i ho hem de fer amb molta cautela.
Les dones , en general, tenim menys força física perquè el nostre organisme històricament era així?¿, perquè el "darwinisme" ha eliminat aquesta qualitat?
és potser pq no sortiem a caçar sinó que ens quedàvem a casa cuidant dels nadons?
Per què ens quedavem a casa cuidant dels nadons i no sortiem a caçar amb la resta de persones adultes ( homes)?¿ Té alguna cosa a veure amb l'aparició de la propietat que amb tanta firmesa proclamava Engels? O com diu Rubin posteriorment, no?
Bé, encara que no ho sembli renego bastant del relativisme, però en aquest camp, penso que em queda molta informació per assimilar i molt diversa, per tant fins que no es demostri el contrari les diferencies de comportament segons el meu parer són adquirides pels rols socials ( que no les diferencies biològiques).
Per tant, discrepo amb l'afirmació que has fet:
"En aquest sentit, com molts estudis demostren, les dones tenen més facilitat per les ciències socials, mentre els homes les tenen per les ciències pures i això es tradueix en el nombre d'homes i dones que estudien aquestes carreres. Imposant quotes a cada professió canviaríem aquesta tendència?"
A priori m'atreveixo a dir que no és cert. I d'estudis n'hi ha de moltes tendències i amb resultats variables, (i cap d'ells és menys científic per això).
Les professions on majoritàriament, i si, periodisme potser no es el millor cas són aquelles on la dona s'encarrega de la cura d'altres persones com ara magisteri, enfermeria, biologia, ... això també és innat? és per tendencies naturals?
Que de la minoria d'homes que feu periodisme gran part se'n vagin a esports i política també és per tendències naturals?
com dirien els Dinamita, reflexionem...
Finalment dir-te que podeu posar mil i una excuses per a explicar la discriminació de les feministes dins els moviments socials, com a moviment no com a persones, però per a mi l'única explicació vàl·Lida és que ha sigut l'única branca que s'ha atrevit a questionar-nos a nosaltres mateixos. Al nostre comportament diari, als nostres tics que teniem com a normals, i per això molesta.
Històricament, en el moviment obrer, sobtava i molestava que la dona vulgués estar en els processos decisoris assamblearis i per tant no podia estar preparant el sopar a casa. Actualment, en un món on les formes i el saber estar s'han tornat tan importnat, el que molesta es que et diguin que el teu comportament revolucionari no ho es tant com et pensaves i que hi ha persones que es senten ofeses i menyspreades pel fet de ser d'un altre sexe.
Bah, al final jo també m'he allargat :P
Primer de tot, jo també vull deixar clar que no estic en contra de la discriminació positiva sempre, sinó tan sols en alguns casos en què no veig clars els seus efectes.
Per altra banda, si bé coincideixo amb tu en què molts estudis són interessats i expressament esbiaixats, plens d'apriorismes i sesgats, a banda que en falten molts per fer, això no treu que els que hi ha es puguin mirar amb sentit crític. I dels que m'he pogut mirar m'han convençut més aquells que parlen de diferències biològiques i genètiques força generalitzades, ja que el nostre caràcter i habilitats psicològiques no deixen de dependre de la resposta que en cada moment el cervell doni a cada estímul i aquest cervell és un òrgan més que ha evolucionat al llarg de segles. Segurament els homes tenen la musculatura més desenvolupada perquè durant segles han actuat com a caçadors i protectors. Això pot ser degut a un patriarcat primitiu, si ho vols, però no deixa de ser una realitat a dia d'avui que no es corregirà amb polítiques de discriminació positiva. D'igual manera, diversos estudis que em mereixen cert respecte demostren que les dones generalment hi veuen millor a distàncies curtes per les seves tasques de recol·lectores, mentre que els homes hi veuen millor de lluny en haver de caçar a distància. A la vegada, els homes són més violents per la mateixa tasca de protectors i caçadors, mentre que les dones tenen més empatia perquè cuidaven els i les bebès i havien de saber amb un sol gest facial si els passava res. Per contra, l'home és més capaç de detectar els sentiments d'ira, per poder atacar primer en cas que un altre mascle anés a fer-ho. I això són molts segles de genètica que han anat quallant i derivant en el caràcter i les habilitats. Sembla conya, però les dones teniu millor connectats els dos hemisferis del cervell (i això és perfectament demostrable) i, per aquest motiu, teniu més facilitats per combinar diverses accions a la vegada. I així podria estar una bona estona...
El debat, tal com l'enfoco jo, hauria de ser com complementar aquestes habilitats per al benefici col·lectiu, aconseguint que la diferència no suposi submissió. I, en aquest sentit, cal ser seriosos/es i saber destriar quines diferències són genètiques i quines adquirides, però no entendre'ns a tots/es com a iguals, ja que crec que així es perverteix el debat. Aquí, per exemple, et dono la raó quan dius que el fet que les tasques de neteja i cura teòricament femenines s'hagin cristal·litzat en un món laboral segmentat i discriminat cal que sigui corregit.
Quant al teu últim paràgraf, crec que m'has malinterpretat, perquè jo en cap cas justifico la discriminació del feminisme des dels moviments socials, ans el contrari. De fet, jo només mirava d'explicar perquè creia que era mal vist que s'obrissin fronts de conflicte en el si d'una lluita que començava a ser majoritària.
De fet, com dius tu, crec que la tasca feminista dins el moviment obrer ha estat molt meritòria i ha aconseguit trencar molts dels dogmes que malauradament caractaritzaven aquest. Així, només els pensadors més lúcids del moviment marxista van saber lligar la qüestió de l'alliberament de gènere amb el d'alliberament de classe, malgrat que eren reflexions molt interessants que després no sempre quallaven entre les masses. Estem parlant de quan Marx afirmava que el nivell d'opressió de la dona era un indicador clau per analitzar el nivell d'opressió general de classe; quan Lenin s'estirava dels cabells en constatar que bona part dels seus camarades, que lluitaven per la igualtat en el dia a dia, per la nit pegaven les seves dones; o Trotsky, que, en el capítol "La família, la joventut i la cultura" del llibre "La revolució traïda", subratllava el llarg camí que encara quedava per recórrer per garantir la llibertat de gènere... Com deia, és una tasca dels i les millors! ;)