La pau, l'absència de conflicte armat o com les paraules poden ser polisèmiques

Aquest mes de setembre de 2012 s'han fet públiques les anomenades “negociacions de pau” del govern colombià amb la guerrilla de les FARC-EP. Es la cuarta vegada que un govern intenta negociar una sortida al conflicte armat que viu, m'atreviria a dir una part del poble colombià, desde fa més de cincuanta anys.Aquest cop, el president Santos ha promés la pau al poble colombià.

La clau del conflicte colombià, és a dir el seu origen i causa més objectiva de tensions és el problem d'acumulació i tinença de terres.

No es cap secret que Santos, el president de Colòmbia, és un capitalista urbà. Així com l'expresident Uribe era un gran terratinent que abordava el tema de la terra a Colòmbia d'una manera quasi visceral, l'actual president a part de vendre els recursos naturals a multinacionals americanes no hi té massa interés.

Les guerrilles colombianes lluiten per una millora social (cadascuna des d'una branca del socialisme diferent) des d'una òptica més aviat rural, (malgrat fan crítiques al capitalisme i a la globalització mundial com han demostrat amb el posicionament en contra dels tractats de lliure començ amb EUA), la part cLau del seu programa i de les seves reivindicacions és la reforma agraria i una presència de l'estat en sanitat i educació a les zones rurals, no en forma d'excèrcit regular.

Al meu entendre, d'aquestes dues parts tant oposades ens trobem davant de tres opcions de ressolució.

La primera, l'absència de conflicte armat és a dir, que les FARC-EP, l'ELN i l'EPL, els tres grups guerrillers, aturin les ofensives armades, a canvi de cessions político-reformistes del govern, com per exemple, garantir la participació efectiva a la democràcia de tots els colombians (per evitar genocidis polítics com va passar amb la Unión Patriòtica), i la creació d'una legislació més proteccionista en el marc agrari i miner.

La segona opció, és una ampliació de la primera: l'absència de conflicte armat en un sentit més ampli, no només l'alto al foc de les organitzacions insurgents, sinó també que l'excèrcit regular aturi l'ofensiva armada i d'assetjament a les poblacions camperoles, és a dir, un abandonament de les bases militars a les regions colombianes. Això comportaria una desmilitarització de les zones rurals (es podria fer un canvi progressiu per forces policials ordinàries) a més a més de les reformes polítiques esquerranoses anomenades anteriorment a tall d'exemple, que entenem que el govern faria a canvi.

La tercera opció de ressolució d el conflicte és arribar a la Pau. Qui hagi estat un temps a Colòmbia, estarà d'acord amb mi en que existeixen dues colòmbies. Una, la de les grans ciutats, on existeix un capitalisme ferotge que prostitueix el concepte “viure”. Rodamóns arreu, drogodependents mig morts en mig del carrer, families de la mal anomenada classe mitjana lluitant per arribar a final de més, sanitat de pagament i una educació elitista. Però hi ha un altra Colòmbia, la de les zones rurals. Allà on no hi ha Estat que no siguin les forces militars. No hi ha hospitals, no hi ha escoles, no hi ha cap mena d'organisme que no siguin Ajuntaments, els cuals es veuen al seu temps abandonats de tot suport econòmic i institucional, l'ofici dels homes de la casa és el fer de camperols, gairabe de subsistència degut a les dinàmiques del mercat. i les dones aguantar des de que tenen edat per ser mares (els 15 anys) el pes de “dur” una casa en mig de les bombes i els hostigaments. Per alimentar-se sovint han de treballar la coca.

Per tant, que no ens vengui Santos que vol la pau. Ell el que vol, és una ressolució del conflicte armat.

La pau a Colòmbia és un terme força més ampli que l'absència d'armes en funcionament. Que de les taules de negociació de l'Havana surgís la pau, voldria dir que es duria a terme una reforma agraria on expropièssin les terres als terratinents i les repartissin entre els camperols, la pau a Colòmbia és que totes les persones tinguin accés (un pas més que el simple “dret a”) a una educació i sanitat públiques i de qualitat, que es desmilitaritzin les zones rurals, que es desenterrin totes les fosses comunes, que es reconeguin tots els crims per part de l'Estat i que es faci una reparació d'aquests. Això com a mínim.

Li donarem un vot de confiança a la vella Havana. Allà sembla que les coes sovint funcionen.