El meu país. Cor i cap.
Fa molt de temps que tinc pendent escriure sobre el meu país, la meva nació, el meu somni. L'estimo. Sí, molt, i reconec que primer era reàcia a vincular sentiments amb projectes polítics en un principi racionals.
Es evident que ara mateix podria escriure un seguit d'ambiguitats per les quals la majoria de gent que seguiu el meu blog estareu completament d'acord amb que som una nació.
Geogràficament, som un territori "natural", sense cap accident estrafolari (com podria ser un oceà).
Lingüísitcament homogeni, i en l'àmbit jurídic i econòmic tant històricament com actual tenim en comú furs, drets privat i públics, moneda, mercat ( els ports de barcelona, valència i palma), moviments artístics, cultura "tradicional" de instruments de vent com galles o dolcaines, foc, la gastronomia.
Pel que fa als símbols compartim el que anomenem la quatribarrada, i les connexions ètniques son evidents ( encara que també compartim ètnia amb els grecs o italians segons el meu parer...)
Escrites estan. Les típiques cultura, llengua i territori, les quals serviexen per argumentar en un apassionat debat sobre si Espanya o Països Catalans.
La definició que més m'agrada és la d'Stalin, (i no feu com els incults que senten a parlar d'Stalin i es posen les mans a les orelles i no escolten...)
"Nació és una comunitat humana estable, històricament formada i sorgida sobre la base de la comunitat d'idioma, de territori, de vida econòmica i de psicologia, manifestada aquesta en la comunitat de cultura"
Però, i què? en el fons, després de 300 anys ( i depén de com ho mirem, en política exterior i altres afers més de 500) subordinats sota el jou Espanyol i Francés qualsevol persona podria canviar gralles per toros, català per espanyol, renaixença per siglo de oro, ... i jo no hi estaria d'acord, però pot arribar a convèncer ( suposo)
Amb tot això vull dir únicament que som una nació perquè ho sentim. I perquè volem.
Sí. És amor, amor a una terra i a la llibertat que aquesta es mereix.
Es evident que ara mateix podria escriure un seguit d'ambiguitats per les quals la majoria de gent que seguiu el meu blog estareu completament d'acord amb que som una nació.
Geogràficament, som un territori "natural", sense cap accident estrafolari (com podria ser un oceà).
Lingüísitcament homogeni, i en l'àmbit jurídic i econòmic tant històricament com actual tenim en comú furs, drets privat i públics, moneda, mercat ( els ports de barcelona, valència i palma), moviments artístics, cultura "tradicional" de instruments de vent com galles o dolcaines, foc, la gastronomia.
Pel que fa als símbols compartim el que anomenem la quatribarrada, i les connexions ètniques son evidents ( encara que també compartim ètnia amb els grecs o italians segons el meu parer...)
Escrites estan. Les típiques cultura, llengua i territori, les quals serviexen per argumentar en un apassionat debat sobre si Espanya o Països Catalans.
La definició que més m'agrada és la d'Stalin, (i no feu com els incults que senten a parlar d'Stalin i es posen les mans a les orelles i no escolten...)
"Nació és una comunitat humana estable, històricament formada i sorgida sobre la base de la comunitat d'idioma, de territori, de vida econòmica i de psicologia, manifestada aquesta en la comunitat de cultura"
Però, i què? en el fons, després de 300 anys ( i depén de com ho mirem, en política exterior i altres afers més de 500) subordinats sota el jou Espanyol i Francés qualsevol persona podria canviar gralles per toros, català per espanyol, renaixença per siglo de oro, ... i jo no hi estaria d'acord, però pot arribar a convèncer ( suposo)
Amb tot això vull dir únicament que som una nació perquè ho sentim. I perquè volem.
Sí. És amor, amor a una terra i a la llibertat que aquesta es mereix.
Comentaris
D'altra banda,no crec que tinguem més lligams "ètnics" amb els italians que amb els castellans o aragonesos.
Per últim, està clar que si som una nació és perquè volem, és una definició, o potser una manera d'explicar-ho, que m'agrada, com a mínim, un 40% més.
Petonets!!
Faré un repàs als teus escrits. Ja m'hi deixaré caure de tant en tant, foradada!