Que el vostre nom no s'esborri de la història (IV) Mares anònimes. Lluitadores i resistents.
Cabell llis i ulls color cafè intensos. Mirada trista i vaga. Durant els tres dies va tenir entre les mans el seu mòbil. No el va deixar anar ni un instant, com si li anés la vida. Al principi pensava que era una maleducada per no guardar el mòbil en un esdeveniment tant corprenedor.
De fons de pantalla tenia la única foto de la seva filla. Anava prement el botó vermell quan el mòbil es posava a hivernar, no la volia deixar de veure ni un sol instant. M'ho va fer saber entre llàgrimes, senyals i mitges paraules. Vaig sentir vergonya de mi mateixa. Ella em mirava i seguia sense poder articular paraula, i demanava perdó per no ser forta. M'abraçava i no podia parar de plorar. Clavava la seva mirada fosca a la meva tot demanant una resposta, un cos per enterrar, quelcom.
L'altra, volia llançar granades contra ells. Fins que es va calmar , no entenc com, i va aconseguir perdonar-los.Violada per 69 homes, torturada, mutilada i assassinada. Finalment el seu cap va servir com a pilota de futbol per a un partit. Hi ha fotos. No, perdonar-los no és la paraula, va aconseguir viure amb això, tot cercant justícia que encara no ha trobat. Sembla forta, és un referent per a les altres. Fins que cau, i quan ella cau van totes al darrera. Crits, plors, incomprensió. No entenen perquè. Necessiten posar flors en alguna tomba.
Aquell paper parlava de la mort referent al seu fill, que era del 1988, com jo. El vell, arrugat, de color cafè, no hi sentia i no sabia llegir. Em va donar aquell paper, que duu sempre dins una bossa de plàstic, per si la pluja -va dir- i em va demanar que ho llegís. Allà ho deia. A una fossa comuna. La meva veu es trenca al llegir la data de naixement. Hauria de tenir la meva edat i és mort. L'han assassinat, perquè necessiten resultats.
Només una trucada, repetia. Per saber que esta viu. Ja fa 12 anys que no ho fa. Tu creus que algun dia em trucarà? Mentre, mirava les fotos de l'àlbum dels 200 reconeguts dels més de 10.000 cossos dels cementeris. Tampoc hi és, es decepciona.
Vols veure la llibreta on li parlo? M'ha anat molt be per superar-ho. Li encantava l'arequipe, saps? Jo cada diumenge em faig un pastís i penso que ens el menjaríem junts. Ell no ho va poder aguantar, mira ja saps que les dones som més fortes, aquí li escriu "fill, no ho podré resistir, no puc més. Vaig al cel a buscar-te perquè així no puc viure" I també em va deixar sola amb els fills. Faig braçalets per entretenir-me i no pensar - segueix parlant. Jo no articulo paraula. A la llibreta hi ha flors, animals feliços i esperança. No ho entenc.
Jo el que no sabia era que els homes també ploren i pateixen la mort dels fills. Que estrany! Sona en més d'una boca, els homes, s'avergonyeixen.
La tristesa m'envaeix. Per sort, quan s'acumula es transforma en ràbia.
http://www.youtube.com/watch?v=Nu5tOlggKQM&feature=player_detailpage
De fons de pantalla tenia la única foto de la seva filla. Anava prement el botó vermell quan el mòbil es posava a hivernar, no la volia deixar de veure ni un sol instant. M'ho va fer saber entre llàgrimes, senyals i mitges paraules. Vaig sentir vergonya de mi mateixa. Ella em mirava i seguia sense poder articular paraula, i demanava perdó per no ser forta. M'abraçava i no podia parar de plorar. Clavava la seva mirada fosca a la meva tot demanant una resposta, un cos per enterrar, quelcom.
L'altra, volia llançar granades contra ells. Fins que es va calmar , no entenc com, i va aconseguir perdonar-los.Violada per 69 homes, torturada, mutilada i assassinada. Finalment el seu cap va servir com a pilota de futbol per a un partit. Hi ha fotos. No, perdonar-los no és la paraula, va aconseguir viure amb això, tot cercant justícia que encara no ha trobat. Sembla forta, és un referent per a les altres. Fins que cau, i quan ella cau van totes al darrera. Crits, plors, incomprensió. No entenen perquè. Necessiten posar flors en alguna tomba.
Aquell paper parlava de la mort referent al seu fill, que era del 1988, com jo. El vell, arrugat, de color cafè, no hi sentia i no sabia llegir. Em va donar aquell paper, que duu sempre dins una bossa de plàstic, per si la pluja -va dir- i em va demanar que ho llegís. Allà ho deia. A una fossa comuna. La meva veu es trenca al llegir la data de naixement. Hauria de tenir la meva edat i és mort. L'han assassinat, perquè necessiten resultats.
Només una trucada, repetia. Per saber que esta viu. Ja fa 12 anys que no ho fa. Tu creus que algun dia em trucarà? Mentre, mirava les fotos de l'àlbum dels 200 reconeguts dels més de 10.000 cossos dels cementeris. Tampoc hi és, es decepciona.
Vols veure la llibreta on li parlo? M'ha anat molt be per superar-ho. Li encantava l'arequipe, saps? Jo cada diumenge em faig un pastís i penso que ens el menjaríem junts. Ell no ho va poder aguantar, mira ja saps que les dones som més fortes, aquí li escriu "fill, no ho podré resistir, no puc més. Vaig al cel a buscar-te perquè així no puc viure" I també em va deixar sola amb els fills. Faig braçalets per entretenir-me i no pensar - segueix parlant. Jo no articulo paraula. A la llibreta hi ha flors, animals feliços i esperança. No ho entenc.
Jo el que no sabia era que els homes també ploren i pateixen la mort dels fills. Que estrany! Sona en més d'una boca, els homes, s'avergonyeixen.
La tristesa m'envaeix. Per sort, quan s'acumula es transforma en ràbia.
http://www.youtube.com/watch?v=Nu5tOlggKQM&feature=player_detailpage
Comentaris