No volem protecció per ser sempre el dolç repós d'uns altres

Phoolan Devi era India. La seva història em va conmocionar. Des de ben petita va rebre maltractaments per homes, violacions col·lectives, intents de lapidació per pròpies dones. I va agafar el fusell. I es va venjar un per un de tots aquells homes que havien fet de la seva vida una misèria. Tot un referent per a mi. Després de passar uns anys a la presó i beneficiar-se d'un indult ( evidentment fins i tot la justícia India li va conmocionar la història) va morir assassinada. Si mai s'hagués venjat dels seus agressors ( més de 50, entre ells policies i alts funcionaris) la seva història hagués estat com una més, entre tantes de les aberracions que es produieixen diariament al món. Espero que també sigui un referent per a vosaltres. Subversió i no claudicació. Davant alló que ens fa més febles hem de plantar cara i sobreposar-nos. Davant cada home que ens digui que amb uns quilos de menys estariem més maques. Davant cada home que ens digui que amb la faldilla més curta guanyariem...

Fa ja uns dies, un jutge de Valladolid va dictar una sentència en la que obligava a una escola pública d'aquesta mateixa localitat a retirar els crucifixos de les aules, ( fet que ha esparverat l'ala més conservadora ( i també pseudoprogressista, com sempre) de l'Estat Espanyol. De fet, també m'ha esparverat a mi. És completament indignant ( a més a més en ple debat sobre l'ensenyament públic) que en una escola pública s'hi vulneri un principi bàsic de qualsevol règim liberal-social com ho és el que ens concerna, tanta llibertat que propugnen per altres coses... L'argument de l'escola és que les criatures necessiten moralitat. Doncs, si, evidentment, tothom necessita uns principis morals que el regeixin, altrament anomenats valors. I en una escola pública, estaria bé que s'eduqués des del cientifisme crític, i per a fomentar la recerca de valors mundans racionals, i per tant, justos, i no la fe cega en uns dogmes de fa més de 3000 anys.

Recentment un professor em va encomanar la missió de desxifrar un estudi d'unes noies de Navarra, escrit en anglès, sobre la dedicació de les dones i els homes a les tasques domèstiques. A part que les estadistiques eren alucinants, i que l'empirisme pot demostrar el prefaci de l'anàlisi socialista de l'alliberament de gènere, em vaig quedar amb una part de l'estudi que mai m'havia plantejat. Es van trobar amb un problema d'esbiaixament. L'estudi es basava en el temps que dedicava el sexe X i el sexe Y en cada tasca domèstica. En el capítol dedicat a criatures és on ens trobem la desagradable sorpresa. Per la majoria d'homes, estar al parc amb els seus fills, era considerat com a temps de tasca domèstica, com a afer obligat i feixuc. A l'altre extrem, trobem moltes dones, que els temps que trigaven en portar i recollir la criatura de l'escola bressol el describien com a temps d'oci. ( la natura els ho deu dir ... ) Això em va fer reflexio...

Avui he tornat a tenir una d'aquelles converses absurdes on jo defenso Venezuela i l'altre persona al·lega que no està essent un procés democràtic. No ho tornaré a fer més, em cansa parlar amb gent inculta. Prefereixo parlar del procés Cubà. Per això vull deixar unes quantes consideracions: El paradigma de democràcia no són les eleccions occidentals. En política guanya qui controla els poders fàctics. policia, exèrcit, mitjans de comunicació,banca i govern. Tot poder polític que té la possibilitat de ser dominant en un moment determinat intenta fer-s'ho seu per perpetuar-se en el poder i afavorir els seus interessos. No renovar un contracte d'una empresa privada amb el govern no és il·legalitzar ni censurar, és jugar les teves cartes polítiques com ho hagués fet qualsevol govern – partit polític. Poder ser escollit indefinidament mitjançant eleccions no és voler que hi hagi un dictador (Pujol 25 anys ?? ) Comprar les accions de les petrolie...

Sóc de les persones que eliminarien la secció successos dels informatius, diaris, etc... ja que penso que només fomenten el que vulgarment és conegut com a safereig i el morbo. Un cop excusada pel motiu que ha provocat el meu nou post, us dirè que fa poc dos nois de 14 anys, pressumptament, van assasinar a una noia de la seva mateixa edat. A partir d'aquí es va anar decobrint que un d'ells era parella de la noia.o que s'agradaven, no ho sé ben be. En el fons, tan fa. La qüestió és que hi havia lagun tipus de relació personal entre ells. Heus aquí una pseudo teoria que he formulat a partir de informes de psicolegs d'aquest cas. Cada vegada la dona es subordina menys. Al menys a nivell de discurs general de la societat occidental les coses evolucionen favorablement. Cosa que no vol dir que ni el masclisme ni el patriarcat disminueixin en gran quantia, sinó que s'adapten als nous temps i al nou pensar de l'ésser oprimit per exel·lència "la dona". La dona...

Al noi àrab amb la gorra de catalunya, el nen que fa campana i es queda una hora ajudant-me, al coix, al de les grues, al busero del 9, al de la dessuadora d'agnostic front, a la dona morena que cada dia en vol 2, al porter que en vol 8, al grup d'avis i àvies que m'ajuden i em regalen xiclets i madalenes, al comando piperrak, al cubano, a la iaia de les 8:15, al pija tenyida, a la xola amb la criatura, a la dona que cada dia perd l'autobus, al grup de xinesos, a la de les dents tortes, a la de les metxes i ulleres de pasta, a les tres manolis, al de la bici que no frena, a la rossa que parla pel manos libres, la dels rinxols, la del piercing al nas , la morena amb la carpeta folrada, el xolo dels aros daurats, ... ( a tothom qui em deixi i el tingui en ment) ... gràcies, perquè mai un bon dia, un gràcies o fins i tot un bon cap de setmana, fins dilluns, m'havia emocionat tant. Perquè sense saber-ho, em feu feliç, m'ompliu, i em feu sentir útil. Perquè entenc qu...