25-N
25N.- No puc evitar emocionar-me cada vegada que sento la cançó de “Nómadas”, sobretot quan diu “por la sindicalista que se rompería un brazo antes que venderse”, i és que evoca tota l’energia i els sentiments de quan, amb quinze anys, veia les pel.lícules d’en Ken Loach, les lluites de les maquiles pels seus drets laborals, i vaig decidir ser advocada per canviar el món. En el meu cap imaginava jornades llarguissimes i interessants de feina, i una entrega desmesurada als litigis laborals. La veritat és que no anava tan desencaminada: almenys amb les jornades llarguíssimes de feina. I interessants, o curioses també. i l’entrega. La realitat de les persones que a vegades represento és molt dura: el capitalisme exprimeix, explota i ens fa viure vides de merda, i quan exercir l’advocacia no és només una feina, segueixes emetent energia i sentiment en cada cas que t’entra. Cada història et fascina i t’hi deixes la pell. L’empatia, allò tant femení. Per mi ser advocada era el pal de paller ...