Entrades

25-N

25N.- No puc evitar emocionar-me cada vegada que sento la cançó de “Nómadas”, sobretot quan diu “por la sindicalista que se rompería un brazo antes que venderse”, i és que evoca tota l’energia i els sentiments de quan, amb quinze anys, veia les pel.lícules d’en Ken Loach, les lluites de les maquiles pels seus drets laborals, i vaig decidir ser advocada per canviar el món. En el meu cap imaginava jornades llarguissimes i interessants de feina, i una entrega desmesurada als litigis laborals. La veritat és que no anava tan desencaminada: almenys amb les jornades llarguíssimes de feina. I interessants, o curioses també. i l’entrega. La realitat de les persones que a vegades represento és molt dura: el capitalisme exprimeix, explota i ens fa viure vides de merda, i quan exercir l’advocacia no és només una feina, segueixes emetent energia i sentiment en cada cas que t’entra. Cada història et fascina i t’hi deixes la pell. L’empatia, allò tant femení. Per mi ser advocada era el pal de paller ...

De porcs i patiments.

Aquell poble era com un carrerò sense sortida. Primer va veure els dos porcs petits, un negre i un altre de rosadet. Començà a diluviar. Després d’endreçar la roba, va mirar per la reixa i va veure com tots els animals s’havien pogut amagar de la pluja menys els porcs. Estaven lligats. De sobte, li van despertar una tendresa i una empatía extrema cap a l’animal, al que creia débil i vulnerable. Allà, sota la pluja. Li va comentar a la mestressa. Ella, va tornar-li la frase amb una mirada extranya, i va entrar a la cuina a seguir netejant. L’endemà, a San Pablo, va cap a casa la germana de l’Olmer. Estan tristos perquè han de matar els dos porcs, ja més grans. I no els volen matar perquè són diners. No senten empatía pel patiment de l’animal. Han emmalaltit. Dos porcs són molts diners. Ara és l’hora de dinar. Quina escudella a la colombiana més bona. Em sembla cruel que no els vulguin matar per diners. Que bo és el pernil. El cinisme i bonisme d’un nen malcriat del primer món. Jo...

Resposta a la Carta de l'Antoni Vives al diari ARA

Estimat Antoni   Vives M’agrada començar aquesta carta amb la mateixa frase que vostè escriu al principi del seu  article  al diari Ara. Això ens apropa una mica.  La crisi fa estralls a les capes populars . I sí, Antoni,(et parlaré de tu, per fer de la política quelcom més proper) és cert, la crisi ha deixat de ser una amenaça i s’ha materialitzat en la incapacitat d’uns pares de donar l’esmorzar al seu fill.   Pel que desprenc del teu  article , com a tu, se m’esborronen els ulls al pensar-ho. Tot conseqüència de l’època de vaques grasses, de l’urbanisme exagerat i del crèdit (o hipoteca). Viure per sobre de les nostres possibilitats. Les capes populars van viure per sobre de les seves possibilitats i ara no poden donar d’esmorzar als seus fills. Sort però, dels governants, que dins les possibilitats que ofereix “l’únic model que atorga als éssers humans llibertat” intenten solucionar el problema. És cert, Antoni. Vam tenir la llibe...

moments 1.0

La vida és aquí el present l'ara Aconseguir quadrar temporalment el cap i el cor. Per viure, senzillament, viure. Aprofundir amb els interessos. Autogestionar-te i ser més positiva. Riure. Emocionar-te amb els petits detalls del dia a dia. Estimar qui t'estima i no qui no ho fa. Empoderar-se.

La pau, l'absència de conflicte armat o com les paraules poden ser polisèmiques

Aquest mes de setembre de 2012 s'han fet públiques les anomenades “ negociacions de pau” del govern colombià amb la guerrilla de les FARC-EP. Es la cuarta vegada que un govern intenta negociar una sortida al conflicte armat que viu, m'atreviria a dir una part del poble colombià, desde fa més de cincuanta anys.Aquest cop, el president Santos ha promés la pau al poble colombià. La clau del conflicte colombià, és a dir el seu origen i causa més objectiva de tensions és el problem d'acumulació i tinença de terres. No es cap secret que Santos, el president de Colòmbia, és un capitalista urbà. Així com l'expresident Uribe era un gran terratinent que abordava el tema de la terra a Colòmbia d'una manera quasi visceral, l'actual president a part de vendre els recursos naturals a multinacionals americanes no hi té massa interés. Les guerrilles colombianes lluiten per una millora social (cadascuna des d'una branca del socialisme diferent) des d...

Que el vostre nom no s'esborri de la història (IV) Mares anònimes. Lluitadores i resistents.

Cabell llis i ulls color cafè intensos. Mirada trista i vaga. Durant els tres dies va tenir entre les mans el seu mòbil. No el va deixar anar ni un instant, com si li anés la vida. Al principi pensava que era una maleducada per no guardar el mòbil en un esdeveniment tant corprenedor. De fons de pantalla tenia la única foto de la seva filla. Anava prement el botó vermell quan el mòbil es posava a hivernar, no la volia deixar de veure ni un sol instant. M'ho va fer saber entre llàgrimes, senyals i mitges paraules. Vaig sentir vergonya de mi mateixa. Ella em mirava i seguia sense poder articular paraula, i demanava perdó per no ser forta. M'abraçava i no podia parar de plorar. Clavava la seva mirada fosca a la meva tot demanant una resposta, un cos per enterrar, quelcom.  L'altra, volia llançar granades contra ells. Fins que es va calmar , no entenc com, i va aconseguir perdonar-los.Violada per 69 homes, torturada, mutilada i assassinada. Finalment el seu cap va servir com ...

Ara.

Ahora es el momento de volver a empezar, que empiece el carnaval, la orgía en el Palacio de Invierno, de banderas y besos. Se cayeron mis alas y yo no me rendí, así que ven aquí, brindemos que hoy es siempre todavía, que nunca me gustaron las despedidas.