25-N

25N.-

No puc evitar emocionar-me cada vegada que sento la cançó de “Nómadas”, sobretot quan

diu “por la sindicalista que se rompería un brazo antes que venderse”, i és que evoca tota

l’energia i els sentiments de quan, amb quinze anys, veia les pel.lícules d’en Ken Loach, les

lluites de les maquiles pels seus drets laborals, i vaig decidir ser advocada per canviar el

món. En el meu cap imaginava jornades llarguissimes i interessants de feina, i una entrega

desmesurada als litigis laborals.

La veritat és que no anava tan desencaminada: almenys amb les jornades llarguíssimes de

feina. I interessants, o curioses també. i l’entrega. La realitat de les persones que a vegades represento és molt dura: el capitalisme exprimeix, explota i ens fa viure vides de merda, i quan exercir l’advocacia no és només una feina, segueixes emetent energia i sentiment en cada cas que t’entra. Cada

història et fascina i t’hi deixes la pell. L’empatia, allò tant femení.

Per mi ser advocada era el pal de paller d’un imaginari d’autonomia i independència

personal. Roba moderna, pentinat modern, un pis modern, meu. Sense ningú més, sense

fills, sense animals, sense lligams. Només jo i la feina (i algun cubata al vespre), i m’ho

imaginava feliç. Una projecció que en certa manera ha sigut una mica real alguns anys

(sense lo del pis ni lo de l’estil). Una projecció que amagava l’altra part de la veritat.

La cara B. Retrets de familiars i parelles per la implicació a la feina, “busca’t una feina en una

gestoria de 8 a 3, que estaràs millor”, riure’s d’amics perquè “no sabia cuinar”, altres

advocats dient “que la gent que es dedica al laboral no són advocats”, assessors sindicals,

companys, indicante quina és la millor manera d’encarar un cas - mai assessores, vaja -

operadors jurídics que et diuen “xata” en comptes de lletrada o et preguntin que “quan

vindrà l’advocat”, contraris que al.leguen que has guanyat un judici perquè estas bona, o

que a causa de la calor que fa al jutjat addueix que “quina sort que pots anar destapada,

que a ell només le deixen portar tratge”, mentre et mira les cuixes, que fins fa dos anys el

departament de treball et definís com advocat i fos “completament impossible” posar

advocada al costat del teu nom, no entendre perquè tu respons als clients amb molta més

psicologia que els teus companys homes i perquè se suposa de tu que has de cobrar

menys, i tractar amb “amor” a la gent, o abortar un embaràs, tot esperant entrar a sala per

celebrar una vista, perquè el contrari t’està apretant tant perquè no entris, que el teu cos -

evidentment - decideix que no és el moment de seguir amb això. I veure la sang. Saber que res no va bé. Vestirte tremolant, i després d'acompanyar emocionalment al client perquè l’acord només abarca el 50% d’allò demanat, atendre les dues visites programades que seguien el judici. Per responsabilitat. Per vocació. Perquè no deixaràs a aquesta gent amb aquesta angoixa que els provoca el treball assalariat. 

Ahir mentre sonava al concert de comiat “por la sindicalista que se torceria un brazo antes

que venderse” i jo m’emocionava pensant en qualsevol dona lluitadora (per exemple les del

SAD Garrotxa), em van començar a assenyalar com fent broma. Jo em vaig queda parada, i

sense massa trascendència em van dir “a casa quan diuen això a la cançó sempre pensem

en tu”. Uau. Una mica d'ego inflat. I avui ho he plorat.

Perquè és 25N i és el pitjor dia del món per les dones que portem ulleres liles 24-7, però he

pensat que igual, encara que ja no projecti aquesta autonomia i llibertat - un tant liberal i

urbana - , sinó col.lectivitat i construcció comunitària - més rural - la violència patida per mi i

per tantes, ha servit, serveix i servirà per pal.liar altra violència que pateixen altres. i això,

també palia - en part - la que nosaltres rebem. O si més no, ens dóna força per seguir-la

combatent.

Ungles, dents, pit i endavant. A preparar la vista de demà, d'una treballadora represaliada per haver gaudit del permís per naixament i cura del menor. Visca les dones treballadores i visca les advocades que lluiten contra la violència contra les dones. Vingui d'on vingui..