No volem protecció per ser sempre el dolç repós d'uns altres

25N.- No puc evitar emocionar-me cada vegada que sento la cançó de “Nómadas”, sobretot quan diu “por la sindicalista que se rompería un brazo antes que venderse”, i és que evoca tota l’energia i els sentiments de quan, amb quinze anys, veia les pel.lícules d’en Ken Loach, les lluites de les maquiles pels seus drets laborals, i vaig decidir ser advocada per canviar el món. En el meu cap imaginava jornades llarguissimes i interessants de feina, i una entrega desmesurada als litigis laborals. La veritat és que no anava tan desencaminada: almenys amb les jornades llarguíssimes de feina. I interessants, o curioses també. i l’entrega. La realitat de les persones que a vegades represento és molt dura: el capitalisme exprimeix, explota i ens fa viure vides de merda, i quan exercir l’advocacia no és només una feina, segueixes emetent energia i sentiment en cada cas que t’entra. Cada història et fascina i t’hi deixes la pell. L’empatia, allò tant femení. Per mi ser advocada era el pal de paller ...

Aquell poble era com un carrerò sense sortida. Primer va veure els dos porcs petits, un negre i un altre de rosadet. Començà a diluviar. Després d’endreçar la roba, va mirar per la reixa i va veure com tots els animals s’havien pogut amagar de la pluja menys els porcs. Estaven lligats. De sobte, li van despertar una tendresa i una empatía extrema cap a l’animal, al que creia débil i vulnerable. Allà, sota la pluja. Li va comentar a la mestressa. Ella, va tornar-li la frase amb una mirada extranya, i va entrar a la cuina a seguir netejant. L’endemà, a San Pablo, va cap a casa la germana de l’Olmer. Estan tristos perquè han de matar els dos porcs, ja més grans. I no els volen matar perquè són diners. No senten empatía pel patiment de l’animal. Han emmalaltit. Dos porcs són molts diners. Ara és l’hora de dinar. Quina escudella a la colombiana més bona. Em sembla cruel que no els vulguin matar per diners. Que bo és el pernil. El cinisme i bonisme d’un nen malcriat del primer món. Jo...

Estimat Antoni   Vives M’agrada començar aquesta carta amb la mateixa frase que vostè escriu al principi del seu  article  al diari Ara. Això ens apropa una mica.  La crisi fa estralls a les capes populars . I sí, Antoni,(et parlaré de tu, per fer de la política quelcom més proper) és cert, la crisi ha deixat de ser una amenaça i s’ha materialitzat en la incapacitat d’uns pares de donar l’esmorzar al seu fill.   Pel que desprenc del teu  article , com a tu, se m’esborronen els ulls al pensar-ho. Tot conseqüència de l’època de vaques grasses, de l’urbanisme exagerat i del crèdit (o hipoteca). Viure per sobre de les nostres possibilitats. Les capes populars van viure per sobre de les seves possibilitats i ara no poden donar d’esmorzar als seus fills. Sort però, dels governants, que dins les possibilitats que ofereix “l’únic model que atorga als éssers humans llibertat” intenten solucionar el problema. És cert, Antoni. Vam tenir la llibe...

La vida és aquí el present l'ara Aconseguir quadrar temporalment el cap i el cor. Per viure, senzillament, viure. Aprofundir amb els interessos. Autogestionar-te i ser més positiva. Riure. Emocionar-te amb els petits detalls del dia a dia. Estimar qui t'estima i no qui no ho fa. Empoderar-se.

Aquest mes de setembre de 2012 s'han fet públiques les anomenades “ negociacions de pau” del govern colombià amb la guerrilla de les FARC-EP. Es la cuarta vegada que un govern intenta negociar una sortida al conflicte armat que viu, m'atreviria a dir una part del poble colombià, desde fa més de cincuanta anys.Aquest cop, el president Santos ha promés la pau al poble colombià. La clau del conflicte colombià, és a dir el seu origen i causa més objectiva de tensions és el problem d'acumulació i tinença de terres. No es cap secret que Santos, el president de Colòmbia, és un capitalista urbà. Així com l'expresident Uribe era un gran terratinent que abordava el tema de la terra a Colòmbia d'una manera quasi visceral, l'actual president a part de vendre els recursos naturals a multinacionals americanes no hi té massa interés. Les guerrilles colombianes lluiten per una millora social (cadascuna des d'una branca del socialisme diferent) des d...

Cabell llis i ulls color cafè intensos. Mirada trista i vaga. Durant els tres dies va tenir entre les mans el seu mòbil. No el va deixar anar ni un instant, com si li anés la vida. Al principi pensava que era una maleducada per no guardar el mòbil en un esdeveniment tant corprenedor. De fons de pantalla tenia la única foto de la seva filla. Anava prement el botó vermell quan el mòbil es posava a hivernar, no la volia deixar de veure ni un sol instant. M'ho va fer saber entre llàgrimes, senyals i mitges paraules. Vaig sentir vergonya de mi mateixa. Ella em mirava i seguia sense poder articular paraula, i demanava perdó per no ser forta. M'abraçava i no podia parar de plorar. Clavava la seva mirada fosca a la meva tot demanant una resposta, un cos per enterrar, quelcom.  L'altra, volia llançar granades contra ells. Fins que es va calmar , no entenc com, i va aconseguir perdonar-los.Violada per 69 homes, torturada, mutilada i assassinada. Finalment el seu cap va servir com ...

Ahora es el momento de volver a empezar, que empiece el carnaval, la orgía en el Palacio de Invierno, de banderas y besos. Se cayeron mis alas y yo no me rendí, así que ven aquí, brindemos que hoy es siempre todavía, que nunca me gustaron las despedidas.

Els relats que componen Entenimentada de preses recreen la vida de les preses polítiques de l'estat espanyol durant els primers anys de la dictadura franquista. Cada historieta transcorre en una presó distinta (dels Corts a Barcelona a la presó de Vendes a Madrid, passant per moltes altres), component així un mosaic que denuncia les atrocitats de la repressió en la postguerra. Immerses en aquesta atmosfera asfixiant, les dones són el protagonista, i el dolor i la ràbia els únics sentiments permesos. Al llarg d'aquestes històries, i malgrat totes les imposicions imaginables, les preses recobren una a una les paraules que importen: les de l'afecte, l'amistat i la solidaritat. " Ningú pot ja ressuscitar al fill de Andrómaca ni evitar la tràgica fi d'Hècuba i Casandra: ningú pot esborrar les petjades deixades per les cadenes franquistes en els ossos de les dones republicanes. Però almenys cal rescabalar-les de tant sofriment desenterrant-los per a homenatjar la...

Com que no disposo de massa temps per actualitzar, us deixo amb un article publicat a l'Accent, molt bo, el qual comparteixo totalment. span style="font-weight:bold;">El que és bo per a mi és bo per a l’altra… Maria Oliver, Granollers Dimecres, 21 d'octubre de 2009 14:03 "La dona al món islàmic està vexada, maltractada i humiliada", "la dona del tercer món no mana a casa", "cal fer programes d'ajuda i solidaritat amb les dones immigrants i les que viuen al tercer món" són afirmacions que d'un temps ençà m'han fet reflexionar sobre la necessitat de revisar la visió que tenim sobre les dones que formen part d'altres realitats culturals i que pateixen estigmatització justament per assignar-les ignorància i conservadorisme. Sobre seu pesen molts prejudicis etnocèntrics i de manera acrítica ens unim al discurs evolucionista del progrés: assignem a les dones una situació pitjor quant més endarrerida considerem que ...

L'any 2007 el parlament espanyol va aprovar la Llei per la igualtat efectiva entre homes i dones. Al preàmbul de la llei és defineix com “A estos efectos, la Ley establece principios de actuación de los Poderes Públicos, regula derechos y deberes de las personas físicas y jurídicas, tanto públicas como privadas, y prevé medidas destinadas a eliminar y corregir en los sectores público y privado, toda forma de discriminación por razón de sexo “ Aquesta llei pretén assegurar, d'una manera transversal, ( abarca àmbits que van des de la negociació col·lectiva, a drets de les integrants de les forces armades espanyoles, funcionàries, paritats en llistes electorals ...) el que haurien de ser fets espontanis en la jurisdicció espanyola. Des de gran part dels moviments socials i sectors feministes radicals, s'ha criticat aquesta llei per ser un pedaç davant una discriminació social que a l'estat espanyol es materialitza amb 150 assassinats de mitjana anuals a mans de parelles o ...

Fa molt de temps que tinc pendent escriure sobre el meu país, la meva nació, el meu somni. L'estimo. Sí, molt, i reconec que primer era reàcia a vincular sentiments amb projectes polítics en un principi racionals. Es evident que ara mateix podria escriure un seguit d'ambiguitats per les quals la majoria de gent que seguiu el meu blog estareu completament d'acord amb que som una nació. Geogràficament, som un territori "natural", sense cap accident estrafolari (com podria ser un oceà). Lingüísitcament homogeni, i en l'àmbit jurídic i econòmic tant històricament com actual tenim en comú furs, drets privat i públics, moneda, mercat ( els ports de barcelona, valència i palma), moviments artístics, cultura "tradicional" de instruments de vent com galles o dolcaines, foc, la gastronomia. Pel que fa als símbols compartim el que anomenem la quatribarrada, i les connexions ètniques son evidents ( encara que també compartim ètnia amb els grecs o italians segons...

Altre cop els mateixos de sempre es pregunten si és moralment correcte subministrar pastilles del dia després a les farmàcies i a majors de 16 anys. Anem per parts. En primer lloc, quan fins ara una noia anava al metge per a demanar la pastilla la cosa anava de tal manera que, si la infermera era amable et mirava amb cara de “pobra criatura quin espant” i si era estúpida et deia “ a la teva edat i fent aquestes coses”. Era l'únic entrebanc. L'entrega era idèntica a la d'una farmàcia, per tant només hi veig coses bones; serà més accessible per a la població en general ( númericament hi ha més farmàcies que ambulatoris) i no col·lapsarà la sanitat pública. En segon lloc, amb 16 anys, una noia hauria de tenir l'autonomia personal per decidir si manté relacions sexuals amb algú i si hi té algun problema en aquesta poder-lo solucionar sense la intromissió de ningú: ni de cap home ni dels seus progenitors. El vostre discurs, repapieja per totes bandes. Si voleu evitar embaras...

Phoolan Devi era India. La seva història em va conmocionar. Des de ben petita va rebre maltractaments per homes, violacions col·lectives, intents de lapidació per pròpies dones. I va agafar el fusell. I es va venjar un per un de tots aquells homes que havien fet de la seva vida una misèria. Tot un referent per a mi. Després de passar uns anys a la presó i beneficiar-se d'un indult ( evidentment fins i tot la justícia India li va conmocionar la història) va morir assassinada. Si mai s'hagués venjat dels seus agressors ( més de 50, entre ells policies i alts funcionaris) la seva història hagués estat com una més, entre tantes de les aberracions que es produieixen diariament al món. Espero que també sigui un referent per a vosaltres. Subversió i no claudicació. Davant alló que ens fa més febles hem de plantar cara i sobreposar-nos. Davant cada home que ens digui que amb uns quilos de menys estariem més maques. Davant cada home que ens digui que amb la faldilla més curta guanyariem...

Fa ja uns dies, un jutge de Valladolid va dictar una sentència en la que obligava a una escola pública d'aquesta mateixa localitat a retirar els crucifixos de les aules, ( fet que ha esparverat l'ala més conservadora ( i també pseudoprogressista, com sempre) de l'Estat Espanyol. De fet, també m'ha esparverat a mi. És completament indignant ( a més a més en ple debat sobre l'ensenyament públic) que en una escola pública s'hi vulneri un principi bàsic de qualsevol règim liberal-social com ho és el que ens concerna, tanta llibertat que propugnen per altres coses... L'argument de l'escola és que les criatures necessiten moralitat. Doncs, si, evidentment, tothom necessita uns principis morals que el regeixin, altrament anomenats valors. I en una escola pública, estaria bé que s'eduqués des del cientifisme crític, i per a fomentar la recerca de valors mundans racionals, i per tant, justos, i no la fe cega en uns dogmes de fa més de 3000 anys.

Recentment un professor em va encomanar la missió de desxifrar un estudi d'unes noies de Navarra, escrit en anglès, sobre la dedicació de les dones i els homes a les tasques domèstiques. A part que les estadistiques eren alucinants, i que l'empirisme pot demostrar el prefaci de l'anàlisi socialista de l'alliberament de gènere, em vaig quedar amb una part de l'estudi que mai m'havia plantejat. Es van trobar amb un problema d'esbiaixament. L'estudi es basava en el temps que dedicava el sexe X i el sexe Y en cada tasca domèstica. En el capítol dedicat a criatures és on ens trobem la desagradable sorpresa. Per la majoria d'homes, estar al parc amb els seus fills, era considerat com a temps de tasca domèstica, com a afer obligat i feixuc. A l'altre extrem, trobem moltes dones, que els temps que trigaven en portar i recollir la criatura de l'escola bressol el describien com a temps d'oci. ( la natura els ho deu dir ... ) Això em va fer reflexio...

Avui he tornat a tenir una d'aquelles converses absurdes on jo defenso Venezuela i l'altre persona al·lega que no està essent un procés democràtic. No ho tornaré a fer més, em cansa parlar amb gent inculta. Prefereixo parlar del procés Cubà. Per això vull deixar unes quantes consideracions: El paradigma de democràcia no són les eleccions occidentals. En política guanya qui controla els poders fàctics. policia, exèrcit, mitjans de comunicació,banca i govern. Tot poder polític que té la possibilitat de ser dominant en un moment determinat intenta fer-s'ho seu per perpetuar-se en el poder i afavorir els seus interessos. No renovar un contracte d'una empresa privada amb el govern no és il·legalitzar ni censurar, és jugar les teves cartes polítiques com ho hagués fet qualsevol govern – partit polític. Poder ser escollit indefinidament mitjançant eleccions no és voler que hi hagi un dictador (Pujol 25 anys ?? ) Comprar les accions de les petrolie...

Sóc de les persones que eliminarien la secció successos dels informatius, diaris, etc... ja que penso que només fomenten el que vulgarment és conegut com a safereig i el morbo. Un cop excusada pel motiu que ha provocat el meu nou post, us dirè que fa poc dos nois de 14 anys, pressumptament, van assasinar a una noia de la seva mateixa edat. A partir d'aquí es va anar decobrint que un d'ells era parella de la noia.o que s'agradaven, no ho sé ben be. En el fons, tan fa. La qüestió és que hi havia lagun tipus de relació personal entre ells. Heus aquí una pseudo teoria que he formulat a partir de informes de psicolegs d'aquest cas. Cada vegada la dona es subordina menys. Al menys a nivell de discurs general de la societat occidental les coses evolucionen favorablement. Cosa que no vol dir que ni el masclisme ni el patriarcat disminueixin en gran quantia, sinó que s'adapten als nous temps i al nou pensar de l'ésser oprimit per exel·lència "la dona". La dona...

Al noi àrab amb la gorra de catalunya, el nen que fa campana i es queda una hora ajudant-me, al coix, al de les grues, al busero del 9, al de la dessuadora d'agnostic front, a la dona morena que cada dia en vol 2, al porter que en vol 8, al grup d'avis i àvies que m'ajuden i em regalen xiclets i madalenes, al comando piperrak, al cubano, a la iaia de les 8:15, al pija tenyida, a la xola amb la criatura, a la dona que cada dia perd l'autobus, al grup de xinesos, a la de les dents tortes, a la de les metxes i ulleres de pasta, a les tres manolis, al de la bici que no frena, a la rossa que parla pel manos libres, la dels rinxols, la del piercing al nas , la morena amb la carpeta folrada, el xolo dels aros daurats, ... ( a tothom qui em deixi i el tingui en ment) ... gràcies, perquè mai un bon dia, un gràcies o fins i tot un bon cap de setmana, fins dilluns, m'havia emocionat tant. Perquè sense saber-ho, em feu feliç, m'ompliu, i em feu sentir útil. Perquè entenc qu...

En tots els moviments socials sempre hi ha el típic personatge que el primer que fa al arribar és somriure. Porta una falç i un martell, mig amagada i força estranya, com del revés. És simpàtic amb tothom i mai discuteix de política. Només diu que és d'esquerres i segueix somrient. Diu que està implicat en altres lluites vàries. No concreta mai quines. Es descriu com a radical però renega de la violència. Es posa a la comissió portaveu. Si es un moviment social ampli accepta la majoria de coses, si es un congrés comunista farà una escissió. Ho revoluciona tot. Fa demagògia i quan parla sembla un mestre d'educació infantil. Renega de tot el passat. Més que científic podria ser utòpic. Està per tot arreu.